El incansable bloc de Literatura Àrab (a Anglès) fa una excepció en els seus continguts i destaca avui la publicació imminent d'un llibre no àrab sinó paixtu: La poesia dels talibans. Sí: Poesia dels talibans.

Al Regne Unit, d'on parteix aquesta iniciativa, s'ha obert un debat encès que qüestiona la publicació. Per raons literàries, direu. En. Per raons ètiques. Richard Kemp, antic comandant de les tropes britàniques a Helmand (Afganistan) ha posat el crit al cel qualificant el llibre de propaganda de l'enemic. Literalment.

Pel que llegeixo, el comandant sembla preocupat que “seva” gent descobreixi que els talibans tenen sentimientos.Por la possible empatia del públic britànic amb l'enemic. ¡Empatia! Per a un comandant sens dubte és un problema, doncs li va el sou en això. És difícil embolicar amb bombes amb algú amb qui empatizas. Pots no estar d'acord, però tinc la sensació que l'empatia, el sentir en el teu estómac el que l'altre sent, obre mecanismes que discorren per altres vies. Vies que, sens dubte, no necessiten de comandants ni de forces armades.

Jo no puc menys que admirar al senyor Kemp i la seva fe en el poder transformador de la poesia. Podríem intentar. Iniciar una campanya d'enviament de poesia dels uns (o les unes) als altres (o les altres). A veure què passa. Jo em demano a Albiol, l'alcalde xenòfob de Badalona. D'aquí. Li enviaré un llibre d'Ibn Arabi, un poeta d'allà. Un moro. Encara que, ¡Caram! un nascut viu a Múrcia. La nostra Múrcia? En…, l'altra, la de quan Múrcia era una altra cosa… I com vaig a viure aquí, però d'allí? Només amb aquesta idea ja tindria entreteniment l'alcalde durant els anys que li duri l'alcaldia…

Però tornem a l'Afganistan, perquè la periodista Mònica Bernabé, resident (¡Resident!) en aquell país publica avui a El Mundo un article sobre la grafitera Shamsia Hassani. No es pot llegir a internet i, de moment, Bernabé no té un bloc on seguir (tot arribarà). Ens queda comprar El Món, la plantilla, recordem, s'enfronta a un ERO (podeu seguir-lo en # elfindeElMundo).

Literatura àrab (en Anglès): http://arablit.wordpress.com  (@ Arablit)

Poesia dels talibans: www.poetryofthetaliban.com

Mònica Bernabé: www.facebook.com / monica.bernabefernandez

The Guardian: www.guardian.co.uk/books/2012/may/04/taliban-poetry-book-denounced-british ~ ~ V

El Independent: www.independent.co.uk/arts-entertainment/books/news/poetry-of-the-taliban-released-by-british-publishers-7718319.html 

Mai vaig pensar que arribaria a escriure això, però la veritat és que li vaig agafant el gust a les retallades de Rajoy. Quan afecta especialment el tema que em fascina tant milles: la immigració ® . O dit en espanyol castís, clar i contundent com els temps que vivim: els negres.

Quan les retallades afecten els negres jo em parteixo de riure. Em sembla divertit que no se li doni assistència mèdica a una persona en situació administrativa irregular. En una il · legal negre. Doncs només faltava! És que un negre il · legal cotitza alguna cosa per merèixer la sanitat pública? En. Un no rotund. Un negre il · legal compra els tomàquets sense iva, es cola al metro i ni paga impostos per l'aigua que beu ja que la roba de les fonts pública, menys a Badalona, on les han clausurat per matar-los de set i acabar abans. Un negre il · legal que es parteix el llom per enriquir als terratinents (¡Que bonics els hivernacles!) ni genera riquesa ni mereix gaudir-. (I, recordem: no és el negre que treballa il · legal el que no paga els seus impostos. És el seu patró, el blanc, el que no els paga pel seu treball).

(Els hippies dels drets humans posaran el crit al cel quan llegeixin aquest post, però jo no veig quina relació poden tenir els drets humans amb els negres il · legals. No estem parlant de Barak Obama, senyors i senyores, tan maco i tan ben vestit. Aquí estem discutint sobre negres de veritat).

Jo li proposo a Rajoy altra mesura que potser no ha calculat. ¿Ha pensat quant ens costarà recollir els cadàvers de tots aquests negres il · legals que, ara sense opció a metge, possiblement la acabaran palmando al mig del carrer? Un dineral, sens dubte. A sobre que vénen a morir aquí, (turisme mortal, crec que es diu) voldran que els enterrem… ¡I sense cotitzar!

És més barat que deixem els seus cadàvers als carrers. I si han mort per alguna cosa molt contagiós que ningú ha arribat a detectar a temps, doncs millor. Amb 5 milions i mig d'aturats, ningú em negarà que una petita epidèmia no ens aniria bé per millorar una mica les nostres xifres al final de trimestre. Merkel estaria encantada. Total, 6 milions de persones més o menys…

Més informació

Redinmigrante: La sanitat universal és un mite per a molts immigrants

Perdre el Nord: Les xifres de la immigració

(c) http://bitacoraderutas.blogspot.com.es

“El districte 22 @ Barcelona, a través de l'espai per a professionals impulsa la creació de noves xarxes de relació formal i informal que fomenten la creació de projectes de cooperació empresarial locals i internacionals, milloren la cohesió social i empresarial i augmenten la qualitat de vida i de treball al districte 22 @ Barcelona”.

Així és com publicita la web de l'Ajuntament de Barcelona el seu idíl · lic districte tecnològic del Poblenou. He anat a buscar la definició arran de la mort de quatre persones, cremades dins de la seva barraca al cor del magnífic lloc. ¡I tant que han aconseguit els urbanistes millorar les relacions informals i la cohesió social! Llàstima que a aquests barraquistes ja no els quedi veu per explicar-…

Seguint el fil de la notícia, la ignita família portava vivint en aquell solar tot just… una dècada. Deu anys. Des d'ahir, com qui diu. Fent un compte ràpida, des de l'any 2001. El Maragall alcalde va proclamar l'any 1992 la fi del barraquisme (horitzontal) a Barcelona així que, sense necessitat de majors investigacions, ja veiem quant ens va durar la festa.

Precisament fa uns dies publicàvem una entrada sobre el barraquisme dels anys 50 a Barcelona, aquell que els Jocs Olímpics “van aconseguir” eradicar. L'Ajuntament (pressionat) acaba de senyalitzar les antigues zones de barraques que tranquil · lament havia intentat esborrar de la memòria col · lectiva. Val. Tenim platja del Somorrostro. Benvinguda sigui. Però la placa no respon a la pregunta de què passa en aquesta ciutat (món) caníbal amb les condicions de subsistència. Per què l'espai que alimentem amb les nostres vides no és capaç de procurar-nos un lloc digne (retardant de la flama i segur) en el qual, precisament, viure.

En quin moment acceptem la idea que el sostre cal merèixer-, lucharlo amb no sé què suors, ni sé què llàgrimes. Que es pot tenir o (ups!) no tenir. Que una ciutat (que som tots i totes) pot abandonar totalment a una part dels seus habitants i seguir endavant tan tranquil · la, tan contenta, com si res…

(Si quedeu amb ganes de més, aquí us deixo un article de l'antropòleg Manuel Delgado sobre el “actual barraquisme secret a Barcelona, una ciutat en la qual la pobresa i la lletjor semblen haver estat declarades il · legals”. http://elpais.com/diario/2003/03/22/catalunya/1048298841_850215.html )