Des que es va anunciar la mort de Bin Laden estàvem esperant una resposta del irritat món musulmà.

Aquí el tenim: des del Marroc, el raper Moby Dick Lmoutchou (del qual, deixeu-me reconèixer, no sé res) acaba de llançar una botifarra divertidíssim a tot el món. Per descomptat a Obama, que ha llençat el cadàver de Bin Laden al mar sense adonar-se que aquest podia nedar fins al Marroc ¡ni més ni menys! i ser rescatat viu, en turbant i calçotets vermells, pel mul · là Omar.

Un concert de Sami Yusuf no és (només) un acte musical, sinó tota una experiència sociològica.

Britànic i musulmà (permeteu-me que obviï el latigillo del seu origen extracomunitari) s'ha fet amb una tremenda fama gràcies al que jo anomeno Pop Halal, i que possiblement tingui un altre nom molt més encertat. Pop en la música i Halal en les lletres, d'acord amb els més discrets preceptes musulmans.

(Em comenta Miquel Cuenca, que pel que fa a música és com si m'ho comentés el mateix déu, que a Los Angeles, amb una extensa comunitat Americo-iranià, aquest pop ultradescafeinado i quallat de referències religioses és el més).

Fins aquí, tot bé: en gustos no hi ha res escrit.

El taarab és un concepte clau en la música àrab. És una mena de xoc estètic, el moment de ruptura amb la realitat, quan la música deixa de ser una experiència artística per esdevenir una convulsió que arrossega l'intèrpret i l'oient. El taarab s'associa, és clar, amb la gran Umm Kelthum però en realitat és alguna cosa relacionada amb l'instant, amb la passió i amb la vida. En les actuacions de Nusrat Fateh Ali Khan, el mestre del qawali pakistanès, mai faltaven homenots rudes doblegats en llàgrimes enamorades davant seu cant. Això és taarab. Quan en moments flamencs intensos algú s'aixeca del seient impulsat per un ressort invisible i s'arrenca en un ole que sona a ànima sortint per la boca, també és taarab. Les Adolescents esgarrapant Significa, estirant-se els pèls dehechas a crits davant Enrique Iglesias? Doncs per què no, això també pot ser taarab. La commoció.