Aprofitant l'aparició del seu nou disc Vellut agra terra, recuperem l'entrevista que em va concedir Safo l'any 2004. No sé quant de veritat pot contenir encara aquest text, però sens dubte em segueix semblant el retrat impossible d'una dona sorprenent.

Jueva marroquina de tradició francesa, pro-palestí activista política, agitador cultural, rockera, pintora, escriptora, actriu; un personaje total, una amalgama d'extrems: rebel encimbellada per la burgesia, altivament càlida, sagaç, impulsiva, esbojarrada, propera i inexorablement diva. Un ésser extrem que provoca entre el públic reaccions extremes: l'amor incondicional, o rebuig absolut.

“Vaig tenir la sort de néixer en Marràqueix, (on jo era massa jueva per ser marroquina), i d'haver estudiat a França, (on era massa marroquí per ser francesa), així que sempre he estat fora de lloc. El desarrelament sovint és dolorós, però també és fascinant estar entre dos mons i participar de tots dos”.

Rebut amb un somriure l'avís de l'aparició d'un nou disc de Safo. ¡Safo! La primera vegada que va topar amb ella va ser al Festival de Fes, Marroc, potser l'any 2004. Va protagonitzar en aquest festival un dels ultratges més recordats contra la figura intocable d' Umm Kelthouma, esquarterant un dels seus temes (Alf i un lila lila?) a l'escenari a base de desafinen, sortides de to i afonia. I estic convençuda que ho va fer sense consciència punk alguna. El públic va reaccionar malament però alguns al.lucinem, com al · lucinacions amb Rachid Taha carregant, amb tots els respectes, un Abdel Halim Hafez. Per a què serveixen els mites, per fi, sinó per fer-ne ús?