En els últims dies he trobat dos testimonis fascinants (esgarrifoses) de l'antiga Iugoslàvia i de l'allargada ombra que la seva existència projecta sobre el present.

D'una banda, us deixo el magnífic treball del fotògraf Milomir Kovacevic “Tito va ser” (“Tito en la guerra”), realitzat durant el setge de Sarajevo. En aquesta sèrie, recull els omnipresents retrats del mariscal Tito abandonats dels escenaris de la guerra que van esquarterar el país que va ser la seva criatura, emportar-se bona part dels seus habitants.

A partir de l'estiu de 1992, (20 anys abans del moment en què escric aquest post) les tropes sèrbies es començaven a posar en les posicions que farien possible els 1335 dies del setge de Sarajevo (1992-1996).

És des de l'interior de la ciutat, des del barri de Marindvor, des d'on ens parla l'escriptor bosnià Dževad violència en el seu”Diari d'un èxode”. Karahasan mira el setge des d'una filosofia gairebé científica, ho pren com si d'una ratolí de laboratori es tractés, el dissecciona i ho explica des d'un lloc on el dolor interpel. El drama de Sarajevo no pertany a aquesta ciutat, al contrari. Sarajevo pateix la destrucció, però qui patirà la pèrdua serà la resta del món.

Fa uns dies publicava una entrada que reflexionava sobre la conveniència de parlar de serbis de Bòsnia i de croats de Bòsnia, en lloc de parlar de, simplement, de bosnians / es i tractar a tots per igual.

El tema és molt més complex del que poguéssim resumir aquí, però m'ha semblat interessant deixar-vos amb el testimoni de Jovan Divjak, conegut per ser un general serbi (nascut a Belgrad), resident a Bòsnia i Hercegovina i que va dirigir la defensa de la ciutat davant el setge de les tropes del seu país de naixement.