Cada vegada que sento o llegeixo l'expressió “® Els immigrants de segona generació” m'entren ganes d'agafar la maleta i fugir. Com serà el meu estat d'ànim avui, després d'haver llegit que la Generalitat valenciana prepara un pla 3G contra la xenofòbia. 3G, media 3 generacions d'immigrants. Pares, @ @ S que no han. Desolada, així estic.

Comencem pel principi: la immigració no és genètica, ni és fungible, no és un càrrec ni un títol nobiliari: no es pot heretar.De fet, ni tan sols és un estat, ni una qualitat de la persona: és un procés. S'inicia quan la persona planteja el seu futur en un lloc diferent del que ha nascut,perdura durant el trasllat i acaba en el moment en què la vida de la persona migrada no està determinada per aquest procés, quan el procés ja no és central, sinó una circumstància més en la seva història vital. Per això la meva recomanació sempre és parlar de “persona en procés migratori” (“persones en processos migratoris”) durant el moment del procés, i ciutadà / a una vegada conclòs. Ciutadà i ciutadana, sense distinció de lloc de naixement, de color, de religió…

Perquè el procés es doni per tancat són necessaris tres factors: que la persona vulgui tancar el seu procés i no es quedi ancorada en la identitat migratòria; que la persona pugui tancar, que tingui els recursos psicosocials per fer-ho, i que la societat d'acollida li permetre tancar.

Quan diem a algú immigrant ® tota la vida ho estem tancant en un procés que es perpetua. Quan anomenem immigrants ® als seus descendents, Ell © s @ i @ s no! estem negant-los la plena ciutadania a persones nascudes, crescudes i educades en el territori que els discrimina. És més, els estem obligant a identificar-se més amb un passat familiar que amb un present social (Us sonen els cotxes cremats a les barriades franceses?).

Crear plans contra la xenofòbia cap a les terceres generacions és d'un absurd pasmante: res més xenòfob considerar que algú necessita fins 6 cognoms “Purs” per ser considerat nacional de ple dret.

I encara queden dos qüestions pendents: la primera, aquestes expressions eliminen del mapa les parelles “de passaport divers” (les també anomenades “parelles mixtes”). La segona, aquesta idea redunda en el mite de la identitat nacional invariable, eterna i, probablement, immillorable. Una identitat que ni s'alimenta ni serveix d'aliment a ningú: morta i inútil, sense anar més lluny.

Tiraria encantada d'aquests fils en els propers posts, però hi ha un tema més urgent que em corroeix: les condicions laborals dels repartidors de pizza ara d'anar pel carrer amb casc estarà prohibit gràcies a la llei del pot.

PD: Per si us sap a poc, us deixo enllaçat un article anterior, també sobre ciutadanies de dubtosa qualitat (aquí).

(c) The Guardian - Alamy

Com a resposta als últims Missatges sobre immigració, el meu amicEduardo Retamero ens envia aquesta delícia: un article de The Guardian que explica amb claredat que la comunitat britànica resident a Espanya no té cap intenció d'integrar.

Per seguir endavant hauríem pactar el terme “integració”. El post anterior s'il · lustrava amb una vinyeta d'El Roto que representava a dos immigrants ballant la jota. No cal arribar a aquest extrem: potser aprendre el o els idiomes locals i el podríem considerar un bon indici de “integració”.

(c) Sofia Servando Baig

Quan parlem de vel no parlem d'immigració: parlem d'essència.

En el discurs d'un Nosaltres en perpètua construcció, un hijab no hauria de ser ni més estrany ni més amenaçant que un vestit de fallera.

Fa un temps em van convidar a unes jornades sobre interculturalitat i gènere organitzades a la Facultat de Pedagogia de Barcelona per Gredidona.

Es tractava, en el meu cas, de parlar del hijab (el vel musulmà).

El tema del vel apareix de manera recurrent en les nostres converses, a les nostres notícies, en el nostre debat polític. I no aconseguim acabar de resoldre perquè parcel · les seleccionades del mal el debat.

Parlem de vel i immigració. Del vel com un element estrany que acaba d'arribar a “nostre” país (si és que hi ha països d'algú, que diria Jaume Sisa). Un element que hem de decidir si incorporem al nostre món, o no.

Si el debat és aquest, què ha d'entrar en “nostre” país, el que estem definint per oposició és qui som.