
El 3 de febrer de 1975, quatre milions d'egipcis commocionats es tiraven als carrers acompanyats per milers de persones que s'havien desplaçat fins al Caire i, en la distància, per altres milions del món sencer que ploraven amb ells. L'exèrcit va prendre els carrers, es van paralitzar les emissions de ràdio i televisió, i es van declarar diversos dies de dol oficial. No era la fi del món, però sí el final d'un món: havia mort Um Kulzum.
Donats Michael Goldman, director del magnífico documental “Oum Kelthoum, a voice like Egypt "que ella" tenia la musicalitat de Ella Fitzgerald, la presència pública d'Eleanor Roosevelt, i l'audiència de Elvis Presley". Tenia i té: des de fa 75 anys, Oum Kelthoum és la número u indiscutible en el món àrab, la qual segueix venent més discos, la qual es programa amb més assiduïtat a les ràdios, a les televisions, la que més retrats té penjats a les parets de les botigues de queviures, dels cafès, des de la medina de Casablanca fins al Bagdad en flames, passant per Dakar, per Khartum, per París. Als pobles de muntanya, on encara no arriben a la televisió ni les seves estrelles poperes, s'escolta a Oum Kelthoum; en les grans ciutats, les famílies respectables l'adoren com a expressió clàssica del refinament àrab, i els nois dolents de l'institut l'adoren per la seva cantar estripat, que acompanya tan bé les fumades clandestines d'haixix. Ella és per a tots i en tot moment. A Kulzumés indiscutible.