(c) Getty images

El veritable aglutinant delmón àrabno és lareligió, com volen fer-nos creure els simplificadors, sinó la tele.

Aquest aparell és un membre més de qualsevol família àrab (el membre, sens dubte, més sorollós) i les antenes parabòliques són més típiques del paisatge àrab actual que els minarets de lesmesquites. És gràcies a la televisió que els àrabs tenen un idioma viu comú: lallengua àrabclàssica, aquest dinosaure, amb prou feines serveix per llegir elAlcorài escriure poesia, els discursos, amb aires de grandesa, però no per comunicar-. Ningú parla ja àrab clàssic i, en realitat, molts ni tan sols l'entenen bé, com es demostra en les contínues polèmiques sobre els significats de les aleies. Els dialectes regionals, menyspreats per l'oficialitat, ja s'haurien convertit en idiomes diferents si no fos perquè la televisió marca, sense voler-, les pautes d'evolució.És gràcies a ella que tots els marroquins parlen el dialecte egipci i que tots els algerians poden burlar a gust d'un ensucrat accent libanès que, malgrat tot, entenen. Per descomptat, el flux mai és al revés: el nord d'Àfrica no produeix material televisiu exportable a la resta de països i, per tant, la resta d'àrabs no entén els dialectes nord-africans. És també gràcies als canals per satèl lit provinents del golf Pèrsic oOrient Mitjàque totes les àrabs es vesteixen, es pentinen i s'operen el nas igual. La televisió recorda al món àrab que té un univers cultural propi.

La seva influència, més, enorme a tot arreu, és allà il limitada. La misèria (exceptuant els països petroliers, la majoria de la població del món àrab és pobre), l'analfabetisme i la reticència a viure de portes enfora fa que ni els llibres, ni el cinema, ni les reunions a la plaça del poble puguin fer-li competència.

No existeix la música àrab… i si existís, seria igual.

Perquè l'important no és la música, sinó la gent. I la resta, és pur ornament.

Ja està disponible youtubeel vídeo de la conferència que vaig donar en aquell auditori de Casa Àrab de Madrid amb motiu del Dia de la Música (2011).

Fa anys que dic i escric que no podem parlar de Món Àrab i proposoMón àrab per designar a aquesta franja de països que va des Marroc fins Iraq (sense Iran ni Turquia, tossudament arabitzats per la premsa espanyola) i que comparteixen el idioma que els dóna nom. Món àrab, en plural, precisament per subratllar això, la pluralitat, la diversitat. Ni tot el món àrab és àrab, ni tot el món àrab parla en àrab, ni tot el món àrab (l'altre lliura de la qüestió) és musulmà.

No obstant això, m'estic replantejant la denominació en vista de les revolucions i manifestacions que se succeeixen aquests dies a Tunísia, Egipte, Iemen, Jordània, Marroc, Algèria, Aràbia Saudita…

Hi ha el Món Àrab?

Si els i les Egipci i totes s'han contagiat dels i les tunecid @ s és perquè els han considerat un poble germà. Si ells i elles es poden, nosaltres també. És la solidaritat dels que estan fins al monyo, sí, i prova d'això és que el govern xinès s'ha afanyat a censurar la paraula “Egipte” en els cercadors. I és també una mica més.

El món àrab és divers, sens dubte. Però entenc que ara mateix els coptes, que es reivindiquen descendents dels faraons, no se senten diferents dels chaouis, ni a aquests els importa gens ni mica tenir orígens diferents dels Àrab iemenites.

No hi ha una cultura única, ni un sol idioma, ni una sola religió al Món Àrab. Però sí el sentiment de ser tenir un lloc propi, a part.

Els cacics van oblidar la màxima“divideix i venceràs”, estandarditzar i aposta per fer callar la dissidència, per picar les diferència.

Ara els diferents s'han oblidat que ho són i han entès, per fi, que tenen un problema comú. I que ho tenen dins de casa.