El taarab és un concepte clau en la música àrab. És una mena de xoc estètic, el moment de ruptura amb la realitat, quan la música deixa de ser una experiència artística per esdevenir una convulsió que arrossega l'intèrpret i l'oient. El taarab s'associa, és clar, amb la gran Umm Kelthum però en realitat és alguna cosa relacionada amb l'instant, amb la passió i amb la vida. En les actuacions de Nusrat Fateh Ali Khan, el mestre del qawali pakistanès, mai faltaven homenots rudes doblegats en llàgrimes enamorades davant seu cant. Això és taarab. Quan en moments flamencs intensos algú s'aixeca del seient impulsat per un ressort invisible i s'arrenca en un ole que sona a ànima sortint per la boca, també és taarab. Les Adolescents esgarrapant Significa, estirant-se els pèls dehechas a crits davant Enrique Iglesias? Doncs per què no, això també pot ser taarab. La commoció.

(c) zamzama.net

M'acosto a Julien Weiss aclaparada pel pes del seu nom: referència imprescindible de la millor música docta àrab, nascut francès però resident des de fa tres dècades a Síria, en un palau mameluco del segle XIV, envoltat per mestres sufís de l'islam que ell mateix professa. Les seves converses versen sobre astrologia, prínceps medievals, musicologia, i en les fotos dels seus discos mai somriu. M'acosto com si anés a trobar-me amb Leonardo da Vinci… amb la E.T. No obstant això el somriure és el primer que m'ofereix per iniciar una entrevista fresca, plena de referències, d'un humor agut i cordial.