Ahir vaig assistir a la presentació del llibre “Barraquisme, la ciutat (en el)possible”, a la magnífica biblioteca Juan Marsé l'indomable barri obrer del Carmel de Barcelona.

Les barraques horitzontals de la llustrosa ciutat olímpica es van acabar d'esborrar del mapa en els anys 90, fa dos dies, com qui diu. Es van esborrar del mapa físic de la ciutat però també es van esborrar del mapa mental d'aquesta nova Barcelona que agrada tant d'amagar la misèria sota la catifa i creure així que ja no existeix. La mateixa que ara, per cert, vol eliminar la prostitució dels seus carrers. Llegim bé: dels seus carrers. Vol aconseguir que la prostitució sigui invisible, encara que sigui.

L'acte d'ahir no va ser acadèmic. La presentació del llibre va ser l'excusa perquè s'ajuntessin, en un matí assolellat de primavera, un grup de persones a explicar històries de vida. A la vida real està malament, però. Per recordar que el 7% d'aquesta ciutat es va aixecar de manera autogestionada, en contra dels poders que necessitaven a la xusma per treballar però que no volien que aquesta mateixa xusma els s'embrutés els carrers amb la seva ruïnosa presència.

En aquella sala ahir es va mostrar per què al poder no li agraden les assemblees. En cada mà que s'aixecava entre el públic demostrava què passa quan les persones perden la por a opinar, aprenen a narrar la seva pròpia història i descobreixen que totes les experiències tenen valor.

La gran basa del poder és dividir-nos. Només hi ha una cosa pitjor que una persona que es nega a ser escombrada sota la catifa: una persona que aprèn dels mals aliens. Els i les veïnes del Carmel han aconseguit arrencar casa del fang i ara lluiten per arrencar la seva memòria de l'oblit oficial. Però tot el que van explicar segueix succeint avui dia. Ja no en carns andaluses sinó senegaleses, ja no en barraques construïdes sobre bateries antiaèries sinó en llits calents i habitacions rellogades. Però Barcelona segueix devorant els seus fills i filles.

Tenim totes les lliçons al nostre voltant. Només falta aprendre-les i provocar-li una bona indigestió a aquesta ciutat (a aquest món) caníbal.

Quan el passat 14 de desembre vaig llegir que el Parlament Europeu va votar en contra de la pròrroga de l'acord de pesca entre la Unió Europea i el Marroc vaig buscar directament les felicitacions dels grans racistes espanyols sobre el tema. Però, inexplicablement, no les he trobat.

Llencem del fil:

Diu l'Eurocambra que l'acord provoca sobreexplotació, és il · legal perquè interfereix en els recursos de la població saharaoui i no és rendible per a la UE, que paga una taxa molt alta al Marroc a canvi de molt poques llicències de pesca (poques, afegeixo, però que provoquen sobreexplotació).

Segons La Vanguardia “es demana a la Comissió Europea que presenti com més aviat millor un mandat negociador per a un futur acord pesquer UE-Marroc “que sigui sostenible econòmicament, ecològica i socialment. També es demana a Brussel · les que el futur pacte s'ajusti a les oportunitats reals de pesca a partir d'estudis científics i consultant als propis pescadors. Els eurodiputats reclamen que l'acord contribueixi al desenvolupament del sector pesquer en . Sobre el respecte als recursos propis del Sàhara Occidental, la resolució, pactada per populars, socialistes i liberals, demana que es respecti “el dret internacional i els beneficis de la població local”.

L'informe de la OIM ho deixa clar: l'única fórmula efectiva per fer tornar a les persones migrants als seus llocs d'origen és millorar les condicions de vida allà. Blanc i en ampolla, com qui diu.

“(…) l'exemple de Polònia posa en relleu els efectes dels resultats econòmics d'un país d'origen en les decisions de retorn dels migrants. Des 2008 es registra un augment en el nombre de migrants polonesos que retorna, el que probablement obeeix al fet que Polònia és l'únic membre de la UE que no ha caigut en recessió i ha continuat el seu creixement econòmic”.

Gràcies a un futur acord de pesca més equitatiu, per tant, els Mohaméds ® Duran i Lleida del ministre Cleries a anar de nou a les cases SEUS ¿s fantàstic?

En el cas del Marroc, però, hi ha encara un últim escull. Els acords de pesca (o qualsevol altre) es negocien amb un règim corrupte (muuuyyy corrupte).

I aquí és on vénen els problemes. El règim corrupte lloga les seves aigües territorials com si fossin patrimoni personal, totalment aliè a les necessitats del poble. Això és bo per a la “incorruptible” Europa ja que ens permet pescar a les nostres amples. No obstant això, el poble, arruïnat, emigra per subsistir. I en arribar a Europa es converteixen en objecte de campanya electoral i de preocupacions d'aquests mateixos polítics populistes que van signar els acords de pesca injustos amb els règims corruptes. Ens vénen a robar la feina i la identitat… i nosaltres ens ho creiem i els seguim votant perquè segueixin signant aquests mateixos acords i omplint, al mateix temps, nostre discurs polític d'odi.

Més informació: 

OIM: Informe 2011 sobre migracions

Públic: La Eurocambra anul · la l'acord de pesca amb Rabat pel Sàhara

ABC: El moviment 20F marroquí surt al carrer

Explicava en el post anterior que buscant una imatge per retratar l'Espanya real, l'Espanya que ni és rossa ni té ganes de ser-ho, em vaig topar amb l'entrada en Wikipedia  de la cantant Concha Buika. Horror! Ja està passant el que ens temíem: als espanyols i espanyoles negres se'ls comença a cridar afroespañoles.