Diuen els diaris que aquesta mateixa setmana dues noies han estat castigades a Espanya per la seva forma de vestir. Una d'elles ha estat expulsada d'una processó a Granada per portar una minifaldilla que les confrares majors considerar massa curta. Possiblement l'argument ens sembla antiquat com a poc, propi de persones que viuen en un món on la virginitat encara es paga i s'ha de protegir la joventut de les temptacions de la carn.

La segona ha estat expulsada d'un examen al seu institut per portar hijab.

(c) Getty images

El veritable aglutinant delmón àrabno és lareligió, com volen fer-nos creure els simplificadors, sinó la tele.

Aquest aparell és un membre més de qualsevol família àrab (el membre, sens dubte, més sorollós) i les antenes parabòliques són més típiques del paisatge àrab actual que els minarets de lesmesquites. És gràcies a la televisió que els àrabs tenen un idioma viu comú: lallengua àrabclàssica, aquest dinosaure, amb prou feines serveix per llegir elAlcorài escriure poesia, els discursos, amb aires de grandesa, però no per comunicar-. Ningú parla ja àrab clàssic i, en realitat, molts ni tan sols l'entenen bé, com es demostra en les contínues polèmiques sobre els significats de les aleies. Els dialectes regionals, menyspreats per l'oficialitat, ja s'haurien convertit en idiomes diferents si no fos perquè la televisió marca, sense voler-, les pautes d'evolució.És gràcies a ella que tots els marroquins parlen el dialecte egipci i que tots els algerians poden burlar a gust d'un ensucrat accent libanès que, malgrat tot, entenen. Per descomptat, el flux mai és al revés: el nord d'Àfrica no produeix material televisiu exportable a la resta de països i, per tant, la resta d'àrabs no entén els dialectes nord-africans. És també gràcies als canals per satèl lit provinents del golf Pèrsic oOrient Mitjàque totes les àrabs es vesteixen, es pentinen i s'operen el nas igual. La televisió recorda al món àrab que té un univers cultural propi.

La seva influència, més, enorme a tot arreu, és allà il limitada. La misèria (exceptuant els països petroliers, la majoria de la població del món àrab és pobre), l'analfabetisme i la reticència a viure de portes enfora fa que ni els llibres, ni el cinema, ni les reunions a la plaça del poble puguin fer-li competència.

No existeix la música àrab… i si existís, seria igual.

Perquè l'important no és la música, sinó la gent. I la resta, és pur ornament.

Ja està disponible youtubeel vídeo de la conferència que vaig donar en aquell auditori de Casa Àrab de Madrid amb motiu del Dia de la Música (2011).