(c) Mònica Bernabé
Són la generació post talibà. Els que eren uns nens quan va caure el règim fonamentalista en el 2001, i es van fer adolescents amb Hamid Karzai. No volen veure un talibà ni en pintura i els encanta mirar-se al mirall i vestir a la moda.
En un país com l'Afganistan on la seguretat cada vegada va a pitjor, i en les carreteres a un li poden segrestar, l'assalt, directament matar amb un artefacte explosiu, volar s'ha posat de moda per a les butxaques-molt pocs- que s'ho poden permetre. Així, s'ha passat de l'època talibà en què no es podia anar en avió a gairebé enlloc, -ja que la ONU va prohibir els vols comercials a l'Afganistan, com a sanció al règim fonamentalista que donava asil el terrorista Ossama bin Laden- al fet que en l'actualitat hi hagi fins quatre empreses aèries genuïnament afganeses: Safi Airways, Kam Air, Pamir Airways, i Ariana Afghan Airlines. Totes operen sobretot a l'interior del país, encara que també realitzen algun trajecte internacional.
L'última empresa a aparèixer ha estat Safi Airways, amb oficina a Dubai, i amb la qual els estrangers sempre intenten volar, ja que és la que, de llarg, sembla més professional i segura. Kam Air també s'ha guanyat una bona clientela doncs, fins al naixement de Safi Airways, era la més fiable, tot i que l'any 2005 un dels seus avions es va estavellar a escassos quilòmetres de Kabul, La capital afganesa, durant una intensa nevada. Van morir 104 persones.
Pamir Airways es presenta a la seva pàgina web com la primera empresa privada de l'Afganistan que va obtenir el certificat per volar del Ministeri d'Aviació afganès, així com una de les que més pelegrins ha traslladat a la Meca. A la pràctica, però, es caracteritza per ser la companyia aèria que més vols cancel · leu sense avisar als seus passatgers, i pels seus avions d'aspecte brut. En l'últim que vaig prendre-un ‘xàrter’ L'acceptació d'un pacient de Qala-i-Now, al nord-oest del país- no funcionava la cisterna del vàter, i una ampolla de plàstic de litre i mig amb aigua presidia el rentamans per a qui tingués la decència d'utilitzar-.
No obstant això, l'empresa que sens dubte es porta la palma és Ariana Afghan Airlines, que va néixer a 1955 com la primera aerolínia pública de l'Afganistan. Tot i que en els últims anys ha millorat molt-en el 2004 em vaig quedar a terra a Kabul a causa d'un ‘overbooking’ de quaranta persones-, continua formant part de la llista de companyies aèries prohibides per la Comissió Europea. Una servidora la intenta evitar sempre que pot, però de vegades no et queda més remei que volar amb ella. En els seus avions és possible qualsevol cosa.
Setmanes enrere els passatgers d'un vol Herat-Kabul d'Ariana Afghan Airlines van compartir el trajecte amb un moribund que, estirat en una llitera des del terra, ocupava part del passadís de l'avió, mentre un altre home li practicava respiració assistida amb un ventilador manual. La imatge resultava pertorbadora. El moribund, amb ferides de metralla a la cara, jeia inconscient, amb els ulls tancats.
No obstant això, el que va trastornar realment al passatge no va ser tant el ferit com l'aterratge. L'avió va trontollar d'una banda a un altre, pujar i baixar diverses vegades, i va volar totalment inclinat durant una bona estona. “Si us plau, una bossa de plàstic!”, clamar finalment un viatger davant la impossibilitat d'aguantar més el vòmit. Després d'ell, es van afegir altres. Tants, que els hostes es van posar a repartir bosses com abans havien distribuït refrescs. L'avió va tocar per fi terra, però per llavors l'estómac dels viatgers també estava per terra, i els seus nervis, altament crispats. Els intents posteriors de la tripulació per aplacar els ànims ja no van donar resultat.
Quan els altaveus encara deien “benvinguts a l'aeroport internacional de Kabul, mantinguin el seu cinturó de seguretat cordat”, la meitat dels passatgers ja estaven de peu, amb les bosses a la mà, i preparats per sortir brunzint. “Si us plau, seguin. Encara no hem arribat”, s'esforçaven si repetir hostes, sense que ningú els fes cas. Fins que al final, com era de preveure, es va arribar a les mans. “Hem dit que es senten i vostè es va a establir! ¡D'aquí no surt ningú!”, remugava un membre de la tripulació, mentre forcejava amb un viatger perquè es fiqués de nou al seient. Tampoc va faltar algun bufetada.
En altres vols he vist amb els meus propis ulls com, quan l'avió ja està a baixa altura, els passatgers criden per telèfon als seus familiars per avisar-los que ja estan arribant, sense preocupar que els mòbils s'han de mantenir apagats. Els hostes que, quan entres a l'avió, t'obliguen a seure en qualsevol lloc, sense fer cas al seient que t'han assignat a la targeta d'embarcament. I després això ocasiona discussions entre els viatgers perquè la distribució dels seients s'ha convertit en un autèntic caos. Un afganès m'explicava que un dia va veure com un compatriota seu que esperava a l'aeroport de Dubai per volar a Kabul, recórrer mitja sala d'embarcament per trobar una paperera on llençar una ampolla d'aigua buida. Quan va arribar a Kabul, el mateix compatriota no li va importar tirar a terra l'embolcall d'un paquet de galetes, tot i tenir una paperera al costat. És el resultat de que l'Afganistan continuï sent un país sense un Estat de dret, on les normes sembla que estiguin per no complir. La majoria dels policies no saben llegir ni escriure, només el 11,6% dels jutges són llicenciats en Dret -segons un estudi de l'ONU-, i en tot cas a tots dos se'ls pot comprar amb diners.
© Mònica Bernabé. Tots els drets reservats.
Publicat a El Mundo, el 2 d'abril de 2009.
"El vel és en necessite per a les dones musulmanes. Què farà des del Ministeri d'Assumptes de la Dona perquè aquesta obligació es compleixi?", interrogar un diputat afganès a Palwasha Hassan el passat mes de gener, durant la sessió parlamentària per ratificar com a nova ministra d'Assumptes de la Dona del Govern afganès.
El president, Hamid Karzai, l'havia escollit per ocupar el càrrec,generant l'eufòria entre les associacions de dones afganeses. Palwasha és una de les activistes més destacades del país en la lluita pels drets de les dones a l'Afganistan. Si finalment aconseguia convertir-se en ministra, això, sens dubte, marcaria un abans i un després al país asiàtic.
