Fa un parell de dies vaig rebre un mail concís que em proposava visitar un enllaç “que crec et pot resultar interessant”, deia. Per descomptat, clic, i vaig iniciar un viatge del qual encara no he aconseguit tornar.

El lloc que estic visitant, el projecte-univers que em té atrapada des de llavors, es diuDj Cinnamoon.

Anem a la part al · lucinant… però fàcil:

Dj Cinnamoon és l'univers impossible i innegociable d'un dj Cartagena especialitzat en cintes de casset. Brutal. Cintes, més, provinents en bona part d'un Orient que inclou armenis, jueus, grecs, Anatol assiris i, entre molts altres i altres. Descomunal.

Es sumen aquí, per tant, molt amors: El kitsch, la frontera i la transculturalitat. I la música, sens dubte. Elements més que suficients per fer d'aquest projecte una proposta interessant.

Però encara hi ha més: aquesta és, com dic, la part fàcil. El difícil és explicar per què Dj Cinnamoon és diferent als altres projectes musicals kitsch fronterers que he vist fins ara (i que inclouen, per exemple, l'univers Cleòpatra de Natacha Atlas).

Explicar el món àrab a través de l'Islam és com explicar Espanya a través de la paella: una solució fàcil però totalment guerxa.L'anomenat món àrab són 22 països i 250 milions de persones, moltes d'elles ni tan sols àrabs (com els amazigh del nord d'Àfrica) i moltes ni tan sols musulmanes (com els maronites Libanès, els coptes egipcis, els jueusde tot arreu i els laics de cap lloc).Vist així ens podríem preguntar què tenen en comú una jove jueva de Damasc i un noi berber d'Algèria? Una possible resposta és que comparteixen els mite, els herois.

Fa anys que dic i escric que no podem parlar de Món Àrab i proposoMón àrab per designar a aquesta franja de països que va des Marroc fins Iraq (sense Iran ni Turquia, tossudament arabitzats per la premsa espanyola) i que comparteixen el idioma que els dóna nom. Món àrab, en plural, precisament per subratllar això, la pluralitat, la diversitat. Ni tot el món àrab és àrab, ni tot el món àrab parla en àrab, ni tot el món àrab (l'altre lliura de la qüestió) és musulmà.

No obstant això, m'estic replantejant la denominació en vista de les revolucions i manifestacions que se succeeixen aquests dies a Tunísia, Egipte, Iemen, Jordània, Marroc, Algèria, Aràbia Saudita…

Hi ha el Món Àrab?

Si els i les Egipci i totes s'han contagiat dels i les tunecid @ s és perquè els han considerat un poble germà. Si ells i elles es poden, nosaltres també. És la solidaritat dels que estan fins al monyo, sí, i prova d'això és que el govern xinès s'ha afanyat a censurar la paraula “Egipte” en els cercadors. I és també una mica més.

El món àrab és divers, sens dubte. Però entenc que ara mateix els coptes, que es reivindiquen descendents dels faraons, no se senten diferents dels chaouis, ni a aquests els importa gens ni mica tenir orígens diferents dels Àrab iemenites.

No hi ha una cultura única, ni un sol idioma, ni una sola religió al Món Àrab. Però sí el sentiment de ser tenir un lloc propi, a part.

Els cacics van oblidar la màxima“divideix i venceràs”, estandarditzar i aposta per fer callar la dissidència, per picar les diferència.

Ara els diferents s'han oblidat que ho són i han entès, per fi, que tenen un problema comú. I que ho tenen dins de casa.