No és casualitat que conclogui aquesta sèrie de posts sobre el futur de Marroc un20 de novembre. A Espanya, la derechonarecuperarà el govern precisament en l'aniversari de la mort d'aquest gran dretà que va serFranco.

Franco no només va ser una desgràcia per a Espanya: també ho va ser perMarroc. Va iniciar la seva carrera militar a la Guerra del Rif i el seu llegat polític es mesura al Sàhara, un conflicte obert des de fa 30 anys i del qual Espanya es desentén. I, però, Espanya no té dret a desentendre del Marroc. Hi ha un deute sorgida del colonialisme (l'evident i el solapament), una història i un present comú que no pot reduir-se a exportar turistes low-cost i importar trabajadorxs baratxs.

La derechona d'aquest, més, ha posat als i les marroquines en el punt de mira del seu discurs. En temps de crisi ia Catalunya, sense anar més lluny, un personatge copat ha entrat en joc: Mohamed ®, en diuen, amb aquesta familiaritat paternalista que no és més que un insult soscavat. Mohamed ® és el culpable del Frau del RMIsegons el conseller Mena i aquest mateix Mohamed ® és el culpable de la mort imminent de la catalanitat de barretina i botifarra, segons Duran i Lleida. Divideix i venceràs. Si la gent comú ens miréssim més a la cara entendríem que l'objecte de menyspreu de la classe política ho som tots i totes. Necessiten els nostres vots, però els importem un rave.

El nosaltres, com a societat, també ens importa un rave el que passa al Marroc. Ens encanta Marràqueix, viatjar barat, fotografiar serps, prendre classes de darbuka i menjar cuscús. Però Marroc no és Marràqueix: Marroc és la metàfora de Buya Omar i les cadenes, el nord indomable, la corrupció insofrible, el poder absolut i la gent que resisteix.

Estem massa extasiats amb la revolució egípcia com per prestar atenció a la revolució marroquina. Avui, com cada diumenge, el nord del Marroc, antic protectorat espanyol, està manifestant-se per una vida digna en una primavera que va poder començar al Sàhara. Una cosa que no apareixerà en cap diari ni en cap televisió, cosa que per nosaltres no existeix. La primavera, ja se sap, vista des de prop produeix al · lèrgies.

El moviment de la indignació marroquina, curiosament, també va néixer un dia 20, en aquest cas de febrer. Donar suport amb fermesa el # 20F seria una forma de demostrar-nos que aquesta terra no mereix tots els 20 de novembres que acumula ja la seva història.

(Clic en la imatge per veure el vídeo)

Aquests dies coincideixen dos fets que poc tenen a veure encara que en el fons formen part del mateix paisatge: la commemoració del 1er aniversari de larevolta de Laayoune i l'estrena de la pel · lícula “Els oblidats dels oblidats”.

La revolta de Laayoune han quedat en l'imaginari col · lectiu com l'enèsima reivindicació de la independència del Sàhara Occidental respecte al Marroc. Res de nou i, en el fons, res perillós. Però darrere de cada nacionalisme hi ha una història. En el cas d'aquestes revoltes, es van iniciar com una massiva protesta per les terribles condicions de vida i l'evident falta d'un futur millor. Van ser, en el seu origen, la protesta social. La qüestió nacionalista va sorgir unes setmanes més tard i està estretament vinculada: la gent té tendència a desitjar la millor vida possible i les independències acostumen a anar en aquest sentit, com a formes de construcció d'un futur millor.

Fa anys que dic i escric que no podem parlar de Món Àrab i proposoMón àrab per designar a aquesta franja de països que va des Marroc fins Iraq (sense Iran ni Turquia, tossudament arabitzats per la premsa espanyola) i que comparteixen el idioma que els dóna nom. Món àrab, en plural, precisament per subratllar això, la pluralitat, la diversitat. Ni tot el món àrab és àrab, ni tot el món àrab parla en àrab, ni tot el món àrab (l'altre lliura de la qüestió) és musulmà.

No obstant això, m'estic replantejant la denominació en vista de les revolucions i manifestacions que se succeeixen aquests dies a Tunísia, Egipte, Iemen, Jordània, Marroc, Algèria, Aràbia Saudita…

Hi ha el Món Àrab?

Si els i les Egipci i totes s'han contagiat dels i les tunecid @ s és perquè els han considerat un poble germà. Si ells i elles es poden, nosaltres també. És la solidaritat dels que estan fins al monyo, sí, i prova d'això és que el govern xinès s'ha afanyat a censurar la paraula “Egipte” en els cercadors. I és també una mica més.

El món àrab és divers, sens dubte. Però entenc que ara mateix els coptes, que es reivindiquen descendents dels faraons, no se senten diferents dels chaouis, ni a aquests els importa gens ni mica tenir orígens diferents dels Àrab iemenites.

No hi ha una cultura única, ni un sol idioma, ni una sola religió al Món Àrab. Però sí el sentiment de ser tenir un lloc propi, a part.

Els cacics van oblidar la màxima“divideix i venceràs”, estandarditzar i aposta per fer callar la dissidència, per picar les diferència.

Ara els diferents s'han oblidat que ho són i han entès, per fi, que tenen un problema comú. I que ho tenen dins de casa.