No existeix la música àrab… i si existís, seria igual.
Perquè l'important no és la música, sinó la gent. I la resta, és pur ornament.
Ja està disponible youtubeel vídeo de la conferència que vaig donar en aquell auditori de Casa Àrab de Madrid amb motiu del Dia de la Música (2011).
(c) mimundo.org
A tot arreu es donen malentesos culturals, a tot arreu creixen els prejudicis i despunten els estereotips. A Catalunya s'entén per rock tot aquell que es fa en català, en castellà o en anglès. Si fas rock en àrab reps l'etiqueta de món de la música i el teu rock comença a escoltar com s'escolta una música tradicional vinguda d'un lloc llunyà i mític. Et quedes així en una mena de terra de ningú: massa guitarra elèctrica per a l'escena de la música tradicional, massa àrab per al món del rock.
El passat 15 de maig va morir a París la gran Cheikha Rimitti, l'última representant del primer rai, l'última de les seves creadores. Tenia 83 anys, un nou disc i dues nits abans havia estat donant un concert.
La primera vegada que vaig veure en directe a la Cheikha Rimitti va ser a l'aire lliure, en un concert gratuït a la plaça Reial de Barcelona, microcosmos que combina el botellón, l'acampada lliure i els bars de disseny, que aquella nit es va poblar de magribins fascinats, de joves bells enfilats a les palmeres, a les fanals, i de catalans lucinats davant de tanta expectació. I va aparèixer ella: vestida de negre, amb una corona d'or recull la cabellera negra, sorgint com una deessa entre el fum artificial, absolutament sublim. "Que déu et beneeixi!", li cridaven, I que déu beneeixi als teus pares!; ella ballava i responia amb un somriure altiva i seductora, triomfant: passava llavors, i de llarg, els 70 anys.
Rimitti va néixer anomenant-Saida, sent dona, completament pobre, en una Algèria colonitzada; molt aviat va quedar òrfena i es va convertir en una "nena del carrer". En es, com diuen, prostituta, encara que es prostituyese, ni era cantant, encara que cantés: Saida era una supervivent, i en aquest sobreviure va descobrir els cabarets oraneses en un moment clau, quan la gent, els homes que havien fugit dels pobles per buscar una vida millor a la ciutat, s'havien quedat sense música que cantés uns dolors que els eren nous i que les músiques ja existents no podien expressar: els dolors de l'emigrant, la pena del desarrelament, la tristesa de les ciutats tristos. Així va néixer el rai i així es va convertir Saida en Cheikha Rimitti. "Cheikha" com gest de complicitat, el mateix que fa dir marquesa a la propietària d'un prostíbul, i que les noves generacions de cantants no s'han atrevit a utilitzar, quedant-se en un discret "Chebbi" (jove); "Rimitti" per "remettez": ompliu, volvedme a omplir la copa de vi. Li cantava al sexe, l'alcohol, al tabac, als homes guapos i les dones promíscues, sense embuts, sense hipocresies i sense metàfores.
Tota la seva vida està plena de revoltes: es va barallar amb els colonitzadors francesos i posteriorment amb el Front d'Alliberament Nacional; es va barallar amb els integristes, es va barallar amb els seus "hereus "musicals, als quals acusava de robar-li les cançons, es va barallar amb Robert Fripp de King Crimson i amb Pulga, dels Red Hot Chili Peppers quan, als 71 anys, va gravar amb ells el disc "Sidi Mansour", un disc de vendes milionàries que la va convertir en estrella internacional però del qual va renegar totalment: diguessin el que diguessin, vengués el que vengués, a ella no li agradava.
Com un ésser humà brindo per la seva música, per la seva simpatia, per la seva força, el seu carisma; però com a dona brindo per ella: a agrair-li la ferocitat, la mirada implacable, la coherència, la sinceritat dels gestos, la fidelitat a si mateixa, al seu passat i al seu discurs: tota una referència, un mite, per a aquelles dones que no vam néixer per a ser princesetes, ni per ser nenes bones. Un cop més visca Rimitti!
[youtube = http://www.youtube.com / rellotge?v = Qiu2mgIMkNQ]
Aquest treball de Brigitte Vasallotiene llicència deCreative Commons llicència GNU Free Documentation 3.0 Espanya Llicència.
Publicat a la revista Batonga! el juny de 2006.
